Pas de gegant cap al Títol

Després de l'última dura derrota de la setmana passada contra els segons classificats, els nois han sapigut aixecar el cap amb orgull per afrontar un partit que s'esdevé crucial pel resultat de la temporada.

Així, plens de ganes, l'equip va plantar cara als tercers classificats i els va ensenyar que aquesta temporada se'ls hi ha acabat això de lluitar pel titol, podent-se conformar, tant sols, amb una tercera plaça que de ben segur els sabrà a poc després de malaprofitar l'oportunitat que han tingut de possar-se a tant sols dos punts dels líders: nosaltres.

D'aquesta manera, per la nostra part em d'estar molt satisfets, ja que ara comencem a recollir els fruits de veure com els rivals queden enrera un darrera l'altre, quedant només un d'ells amb possibilitats de privar-nos d'assegurar la revalidació per tercer cop concecutiu del títol de lliga.

.

A aquests efectes, però, em de tenir cura de no menysprear els rivals que ens queden d'ara endavant, a citar: Pitbulls United, New Team i División Azulgrana, a fi de poder arribar a l'últim enfrontament contra Mupeds amb la tranquilitat que dóna saber que el títol està pràcticament a la butxaca. I dic pràcticament, perquè per molt que guanyessim els tres partits que el precedeixen, a menys que Wallaroos perdi o empati un partit, no podriem ser campions perdent l'últim partit si la diferencia de gols fos favorable als segons (cosa un tant complicada perquè per molt que hagin fet més gols que nosaltres, cal tenir en compte que nosaltres som, de llarg, l'equip menys golejat).

.

No obstant, val la pena tenir present aquestes circunstàncies a fi de no permetre'ns el luxe de sortir relaxats en cap partit dels que resten, cosa que, no cal enganyar-nos, resulta amb bastanta freqüència a les files del nostre conjunt.

.

En quan al partit es refereix, val a dir que possiblement ha estat el millor que els Llenyataires han disputat en aquesta lliga, convinant bones accions amb la pilota, amb la serenitat que requereix el manteniment de les posicions del camp en partits d'aquesta trascendència.

.

En aquest sentit, el control del camp va ésser pràcticament sempre dels nostres i, en l'única jugada en que no va ser així, el rival va saber-la aprofitar per a transformar-la en l'únic gol del seu compte. Tot i que cal millorar aquests petits flecs que ens comporten gols n contra, cal tenir present que resulta difissilissim sinó imposible restar al 100% concentrats durant els quaranta minuts, així que cal felicitar-nos per haver aconseguit com a mínim el 95% ja que descomptant aquesta jugada desafortunada pels nostres interessos, podriem dir que no va ser el partit on hàgim fet que l'Albert tingués més feina.

Així, la primera meitat va començar amb un plantejament posicional molt bó que va aconseguir aguantar les envestides del rival amb certa facilitat, obligant-los a circular la pilota amb rapidessa i per les bandes quan sobrepassaven el mig del camp. En aquestes, quan els nostres robaven la pilota sortien disparats al contraatac resolent amb molta eficacia i possant el partit com ens interessava: tres gols a cero i amb el rival necessitat a començar a oblidar la defensa si volia aconseguir salvar ni que fos un punt.

En aquestes circumstàncies i, tot i haver encaixat un gol en una jugada puntual de desconcert en el moment d'efectuar els canvis que el rival va saber aprofitar a la perfecció, ràpidament el Nacho va sortir disparat cap a la porteria rival per efectuar una rèplica contundent que deixava altre cop les coses favorables als nostres interessos i al rival completament destrossat (ja havien suat la gota gorda per marcar un gol, com perquè ni un minut més tard aquell ja no servis per res).

Feta la feina, les jugades de contraatac es van succeir durant tota la segona part, éssent aprofitades amb escassetat donat el grandíssim desgast d'esforç físic realitzat en la primera meitat, però tornant bojos als rivals que encara van veure com un altre gol pujava al nostre marcador, sense que el seu es veiés alterat des del nostre error en la primera meitat, abans que l'àrbitre xiulés el final amb un resultat de 5 gols a 1 que ens deixa a nosaltres tocant el títol amb una mà.

El Debat: La Porteria

Des d'un bon principi em vaig posicionar clarament a favor de que la porteria fos ocupada, a parts iguals, per la Gma i la Laura, a raó d'una part cadascuna en cada partit.

Al començament aquesta idea no va agradar a les implicades per les connotacions obvies que això implicava (jugar menys com a defenses o delanteres), però mica en mica la Gma va començar a cedir a ocupar-se'n a mitges amb algú altre. Aquest canvi d'opinió es va produir a mesura que s'anava jugant de portera i, veient, que tal tasca no se li donava malament, així com que podia esdevenir igualment divertit que ocupar una altra posició.

La Laura, però, ja era una altra història. Ficant-se a la porteria se sentia menys segura que la Gma i, per això, no li acabava de fer el pes la idea d'haver-se'n de fer càrrec amb certa regularitat. Així, el debat de qui se n'havia d'ocupar seguia obert i cada setmana el lloc era cobert per una integrant diferent; a citar: Diana, Marta, Mireia, Anna, etc.

No obstant, a mesura que s'han anat esdevenint els partits la situació s'ha capgirat per complet. D'aquesta manera, la seguretat de la Gma s'ha anat esvaint conseqüència d'algunes intervencions de les quals ella mateixa no se'n sentia plenament contenta (i amb això no vull dir que en fos responsable, ni molt menys), mentre que la confiança de la Laura augmentava inversament proporcional a la primera; es a dir, que sentint-se cada cop amb més confiança donades una sèrie de bones intervencions, cada cop restava més còmode ocupant aquesta posició (fins al punt de comprometres a cobrir la porteria la meitat de cada partit).

La realitat, però, dista molt del pensament d'ambdues. En aquest sentit, ni la Gma era més bona que la Laura abans, ni la Laura és més bona en el present. La porteria és la posició més problemàtica de l'equip, no només per les responsabilitats que "acarrea", sinó per la inseguretat que genera ocupar-se'n cada cop que s'encaixa un gol. En aquests moments, la sensació d'haver pogut fer quelcom més s'apodera de la guardameta, sortint del camp en aquestes situacions amb el clar pensament que no s'és la persona més idonea per a fer-se'n càrrec.

Això no té res d'estrany, però és una estupidesa confondre la culpa que la ment genera en aquests casos amb la realitat de que, aquesta posició, l'hagués ocupat millor una altra jugadora. Cada partit és diferent i el resultat varia, no en funció del dia que tingui la portera (generalment, perquè sempre hi ha la possibilitat de tenir un mal dia, que a tots ens passa), sinó en funció de la resposta de tot l'equip davant d'una situació diferent en cada enfrontament (com ho representa el fet de que el rival varia cada setmana i, que inclús sent el mateix rival, la situació esdevé diferent conseqüència de l'estat anímic i físic de les seves i de les nostres integrants). Així, cal tenir clar que no s'és millor portera que una altra perquè el resultat d'avui sigui més positiu que el d'un altre dia (ni a l'inversa).

D'aquesta manera, m'agradaria que, Gma i Laura sobretot, però també totes les altres integrants de l'equip, tinguin la certesa de que aquestes dues són les més qualificades per a ocupar aquesta plaça. Aquesta conclusió no es fonamenta en cap raó més enllà del panorama esportiu, ja que es tracta de dues noies que, ni són tant baixes i/o primes com per no poder fer front a l'embergadura de la porteria, ni són tant altes i/o grosses com perquè els seus reflexos se'n vegin perjudicats pel seu físic. A més, es tracta de dues noies aparentment dòcils, però que amaguen un caràcter molt fort que és absolutament necessari per ocupar aquesta plaça.

Així, l'única cosa que necessiten per millorar és la confiança en elles mateixes que els manca, així com el rodatge que no es produeix de cap altra manera que a base de partits. En aquest sentit, si voleu que l'equip millori a nivell de porteria (que al cap i a la fi és la base desde la que és pot començar a construir un bon projecte), només heu d'ajudar-les a que, no només tinguin confiança en elles mateixes, sinó que vegin que tenen tota la confiança de les seves companyes.

Tots Els Llenyataires

Els "pompons" de la Mireia

Ara ja fa molt de temps, en aquella època en que les noies començaven a parlar de la possibilitat de fer un equip femení, se li va comentar a la Mireia la possibilitat d'incorporar-se al mateix, per tal de contribuir-hi.

.
No obstant (i no sé encara si per vergonya o per qualsevol altre extrany fenòmen), la senyora Mireia va decidir unilateralment que no pensava prendre part d'aquell projecte que, per altre banda, no creia ni per un moment acabés esdevinguen-se una realitat.

.

Potser per aquest motiu, a més de per aludir les insistens critiques que se li venien a sobre per no comprometres amb l'equip, la Mireia va tenir una de les seves grans idees: motivar al Xavi!! Que com? Doncs fàcil, perquè sabeu sobradament que si el Borja o ell estan per la zona, més val precisar tot el possible les paraules que es deixen anar. I precisament aquesta va ser l'equivocació de la Mireia: oblidar que s'ha d'anar amb peus de plom, i donar ales a un Xavi motivat per com podia treure-li suc a les paraules de la Mireia; I cito: "Si s'acaba fent un equip de noies, jo, em COMPROMETO a animar-vos".

.

Doncs vaja amb la brometa!! I es que si pel que sigui en Borja o en Xavi senten una frase així de simple, no paren de donar-li voltes amb l'única finalitat de treure-li profit. Que dius que et compromets a què?- va dir un il·luminat Xavi que ja en tenia alguna pel cap. Doncs no ens ho podia posar més fàcil: compromís de la Mireia + macabra cervell dels nois per fer-li passar vergonya= bomba de rellotgeria. I així van venir els "pompons".

.

Però, s'ha d'admetre, que res d'això hagués estat possible sense la voluntat (tot i que a vegades induida;) de la Mireia de complir amb les barbaritats a les que es compromet per no saber graduar bé les seves paraules. En aquest sentit, només podem que felicitar-la i donar-li les gràcies per fer que els divendres siguin, si cap, encara més divertits.

I es que la brometa dels pompons va acabar causant furor!! Si, si, tal com sentiu. I tant es així que, de forma més o menys cordial, se l'ha "obligat" a repetir l'espectacle demà, en el seguent enfrontament, per tal de que els que no hi eren en el darrer en puguin gaudir (altre vegada, gràcies Mireia!!).

Però la cosa va tenir tanta gràcia, que va revolucionar tothom. En primer lloc, la brometa la van pagar cara les noies que, impossibilitades de concentrar-se per culpa de l'espectacle que es donava a la banqueta (que per bé que ho fessin les noies al camp no deixava de ser un espectacle de més embargadura) van acabar perdent el partit (i ja sé, Mireia, que tu ja ens havies avisat). En segon lloc, les noies, quan anaven a descansar a la banqueta, se sentien tant atretes pels pompons que no se'n podien estar de jugar una miqueta amb ells. A aquests efectes, només cal veure les fotos on, per una banda l'Anna (encara decent), i per un altre la Laura i la Marta (aquestes ja no tant decents) no se'n podien estar de fer l'animal una estoneta. Que, per cert, tant que es queixava la Mireia, fixeu-vos bé en la cara que posa quan la Laura i la Marta li han tret els pompons de la mà!!

En tercer lloc, l'Andrés, estava emocionat contemplant l'espectacle (i no sé si pensant en endur-se-la en una altra banda;). I es que no m'estranya, peruqè si veig a la Gma així...s'acaba el partit "ipso facto" (o almenys per ella;). Així, em va resultar un tant complicat poder-li treure la càmera de les mans per tenir fotos de les jugadores, ja que l'objectiu estava enfocat en una sola direcció. I, per últim, els pocs nois que hi havia aquell dia no sabien si, mirar un partit que no deixava de ser interessant, o centrar-se en les tonteries de torn de la Mireia.

.

En fi, que si algú de vosaltres, pel motiu que sigui, no va poder contemplar l'espectacle, més val que no falti a la cita de demà a les 21h al Jesus i Maria, ja que dubto moltíssim que si finalment la Mireia cedeix a tornar a animar a les noies amb els pompons ( espero que ho facis, perquè tot sigui per l'equip;), estigui disposada a seguir amb la brometa durant més setmanes. Així que, si us plau, pel vostre bé, us convido a venir i a gaudir de la millor "cheerleader" que hi haurà mai en la història de la nostre entitat!!

Salvant els mobles

L'equip de nois va llançat cap a la conquesta del seu tercer títol de lliga consecutiu. I es que les xifres son prou clares i parlen per si soles: cinc partits, cinc victòries. No cal, doncs, pensar en altre objectiu que no sigui la revalidació d'un títol que ja comença a tenir sabor vermell i negre.

La veritat, però, es que les xifres sovint poden resultar enganyoses. Així, si ens fixem un per un en els resultats obtinguts, ens adonarem que, excepcions apart, la norma es guanyar practicament per la mínima i suant la cansalada per aguantar a que l'arbitre xiuli el final. Aquest fet, que com dic s'ha transformat en norma, resulta com a mínim perillós per la consecució dels objectius marcats.

En aquest sentit, si es surt a la pista pensant que s'és tècnicament i/o físicament superior al rival, per molt que pugui ésser realitat, la relaxació s'apoderarà de nosaltres fent que, partits aparentment molt fàcils, puguin esdevenir autèntics calvaris per poder sumar dos punts (a aquests efectes, només cal dir que l'últim partit el vàrem jugar contra l'últim classificat, i casi ens costa el liderat).

Es veritat, que dia rere dia apareixen noves dificultats que s'interposen en el bon funcionament de l'equip. Així, per exemple, la dependència que tenim de l'Albert o que cadascú tingui els seus plans setmanals i li resulti complicat venir, fet que reflecteix en que aquesta temporada no hàgim coincidit els mateixos integrants en cap partit (lo qualno deixa de ser curiós).

Amb això no vull dir que s'hagi de prescindir de l'Albert ni de ningú (Déu nos guard!), però el que cal es poder-ho fer. Es a dir, no dependre de la presència el divendres ni tan sols del porter, per tal de poder obtenir una victòria. Després, si resulta que hi som tots, doncs molt millor.

Tampoc formulo cap queixa al respecte dels compromisos i/o aficions dels membres de l'equip que els puguin mantenir apartats del mateix. L'únic que cal és tenir clar que any rera any serà més complicat poder quedar setmanalment (sense anar més lluny, aquest any ja hi haurà gent que acabi la carrera i, consequentment, es posi a treballar) i que al marge del compromís que ja hi ha al equip en quant a les assistències (només cal veure que ara s'avisa amb una i fins i tot dues setmanes d'antelació quan les circumstàncies ho permeten, a diferència del que sovint era "els deu minutets abans del partit") és absolutament necessari que qualsevol combinació de cinc Llenyataires tingui una conseqüència directe e inaludible: una victòria.

De ésser així, les perspectives de mantenir unit a l'equip per tal que pugui durar molts anys (per mi podeu comptar amb jugar la lliga de veterans;) augmenten de forma estrepitosa. I això, senyors, va molt més enllà de jugar quaranta minutets al futbol. Del que estem parlant és de ser capaços de qui vint anys de mirar enrere plegats, i no pensant en què se n'haurà fet d'aquell noi tant simpàtic amb qui jugàvem quan erem joves...

Partint d'aquesta base, aquesta setmana tenim (com no) un altre, encara que ja no tant desconeguda, dificultat afegida per poder sumar punts de dos en dos. I es que aquesta setmana el nostre Buffón torna a tenir un compromís que li impossibilitarà ajudar-nos en els nostres afers. I dic no tant desconeguda, perquè alguns de nosaltres ja coneixeu que el suplent és quelcom més que el senyor Molina;). Serà, doncs, una bona oportunitat per demostrar-nos que no hi ha problema sense solució, i deixar la lliga ben encarrilada quan ja s'haurà arribat a l'equador de la mateixa.

La millor amiga: La ràbia

No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat, volem, volem, volem, Prou! Volem que ens parlis del partit! D'acord, d'acord, d'acord, ho sento. Se n'ha de parlar per molt que prefereixi mirar cap a un altre lloc. Doncs som-hi!

Les noies van sortir al camp amb voluntat, molta voluntat. La contundent derrota de la setmana anterior contra les primeres feia pronosticar un resultat advers al poc d'iniciar-se el matx. No obstant, les noies van sortir al camp amb molta determinació i van aconseguir plantar-se al descans vençent per 4 a 2. Aquest fet va causar sorpresa ja no només als nois, que se'n feien creus, sinó a les pròpies noies que havien propiciat aquest resultat.

Cadascuna feia la tasca que li pertocava i tot semblava anar bé. Entre l'Anna i la Cuca procuraven que la Marta, que jugava de portera, tingués poca feina. La Laura, per la seva part, va encadenar un marcatge personal a la crack de l'equip rival, convertint-se en la seva ombra i anul·lant per complet les incursions de la rival. En aquesta empresa, però, no va estar sola, ja que en tot moment la Gemma procurava ajudar-la ( això si, permetent-se fins i tot el luxe de creuar la defensa rival per anotar el que és el seu primer gol com a Llenyataira: Felicitats!!). I la Laia i la Diana, en la punta d'atac, van tornar bojes a la defensa rival amb els seus moviments amb o sense pilota, que van propiciar que la Laia anotés el primer "hat-trick" de la història de l'equip femení i, consequentment, del seu compte particular.

La segona part, però, va resultar ser massa per les nostres. A la continuitat del joc rival calia sumar-hi l'esforç físic esdevingut per les Llenyataires a la primera part, cosa que van acusar i molt en la segona. D'aquesta manera, d'un resultat positiu, es va anar baixant el ritme a l'espera que l'arbitre xiulés el final. I aquest, no arribava mai. Consequentment, les noies no van poder aguantar la renda aconseguida i es van desmontar a mesura que encaixaven un i altre gol. Fins que l'arbitre va xiular el final quan un minut abans s'acabava d'encaixar el 4 a 5 en contra.

Es normal que després d'encaixar una derrota així, la moral quedi tocada, però aquestes coses passen en el futbol i unes vegades toca perdre i altres guanyar. A més, l veritat es que la situació viscuda s'ha de veure amb un optimisme moderat, ja que tot just s'està arribant a l'equador de la lliga i l'equip no només ja aconseguit saborejar la victoria, sinó que aquesta experiencia les pot ajudar molt a consolidar-se com a bloc.

Així, la ràbia que vau viure l'altre dia en acabar el partit no s'ha de fer desaparèixer, sinó que s'ha de guardar al calaix per tornar-la deixar sortir divendres, en el proper enfrontament. La ràbia ajuda a motivar-se, i això pot ser molt útil a l'hora d'afrontar un partit que us pot tornar el somriure a la cara.

Les rivals ja us han guanyat a l'anada, en el primer partit que jugaveu juntes, i segur que pensen que aquesta setmana sumaràn dos punts més. El que no pensen es que vosaltres aneu adquirint experiència juntes a passos agegantats, i que ara és el torn d'ensenyar-lis que realment sou superiors a elles, per tal que no us tornin a subestimar mai més. En aquest sentit, si sortiu al camp tenint present les ganes que els hi teniu pel resultat de l'anada, i li sumeu la ràbia guardada de l'últim partit, segur que els hi donareu una lliçó que no oblidaràn ràpidament.