La millor amiga: La ràbia

No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat, volem, volem, volem, Prou! Volem que ens parlis del partit! D'acord, d'acord, d'acord, ho sento. Se n'ha de parlar per molt que prefereixi mirar cap a un altre lloc. Doncs som-hi!

Les noies van sortir al camp amb voluntat, molta voluntat. La contundent derrota de la setmana anterior contra les primeres feia pronosticar un resultat advers al poc d'iniciar-se el matx. No obstant, les noies van sortir al camp amb molta determinació i van aconseguir plantar-se al descans vençent per 4 a 2. Aquest fet va causar sorpresa ja no només als nois, que se'n feien creus, sinó a les pròpies noies que havien propiciat aquest resultat.

Cadascuna feia la tasca que li pertocava i tot semblava anar bé. Entre l'Anna i la Cuca procuraven que la Marta, que jugava de portera, tingués poca feina. La Laura, per la seva part, va encadenar un marcatge personal a la crack de l'equip rival, convertint-se en la seva ombra i anul·lant per complet les incursions de la rival. En aquesta empresa, però, no va estar sola, ja que en tot moment la Gemma procurava ajudar-la ( això si, permetent-se fins i tot el luxe de creuar la defensa rival per anotar el que és el seu primer gol com a Llenyataira: Felicitats!!). I la Laia i la Diana, en la punta d'atac, van tornar bojes a la defensa rival amb els seus moviments amb o sense pilota, que van propiciar que la Laia anotés el primer "hat-trick" de la història de l'equip femení i, consequentment, del seu compte particular.

La segona part, però, va resultar ser massa per les nostres. A la continuitat del joc rival calia sumar-hi l'esforç físic esdevingut per les Llenyataires a la primera part, cosa que van acusar i molt en la segona. D'aquesta manera, d'un resultat positiu, es va anar baixant el ritme a l'espera que l'arbitre xiulés el final. I aquest, no arribava mai. Consequentment, les noies no van poder aguantar la renda aconseguida i es van desmontar a mesura que encaixaven un i altre gol. Fins que l'arbitre va xiular el final quan un minut abans s'acabava d'encaixar el 4 a 5 en contra.

Es normal que després d'encaixar una derrota així, la moral quedi tocada, però aquestes coses passen en el futbol i unes vegades toca perdre i altres guanyar. A més, l veritat es que la situació viscuda s'ha de veure amb un optimisme moderat, ja que tot just s'està arribant a l'equador de la lliga i l'equip no només ja aconseguit saborejar la victoria, sinó que aquesta experiencia les pot ajudar molt a consolidar-se com a bloc.

Així, la ràbia que vau viure l'altre dia en acabar el partit no s'ha de fer desaparèixer, sinó que s'ha de guardar al calaix per tornar-la deixar sortir divendres, en el proper enfrontament. La ràbia ajuda a motivar-se, i això pot ser molt útil a l'hora d'afrontar un partit que us pot tornar el somriure a la cara.

Les rivals ja us han guanyat a l'anada, en el primer partit que jugaveu juntes, i segur que pensen que aquesta setmana sumaràn dos punts més. El que no pensen es que vosaltres aneu adquirint experiència juntes a passos agegantats, i que ara és el torn d'ensenyar-lis que realment sou superiors a elles, per tal que no us tornin a subestimar mai més. En aquest sentit, si sortiu al camp tenint present les ganes que els hi teniu pel resultat de l'anada, i li sumeu la ràbia guardada de l'últim partit, segur que els hi donareu una lliçó que no oblidaràn ràpidament.