I per si quedaven dubtes...

Ara ja si que es pot dir que els nois estan amb peu i mig agafant el titol, i que l'esforç dut a terme durant tota la temporada tindrà la seva compensació. I es que els nois, de guanyar demà, estarien a un sol punt de ésser matemàticament campions a falta de dos partits, i això sempre i quan "els Wallaroos" fossin capaços de guanyar els seus enfrontaments, marcant un promig de 10 gols més que els seus rivals en cada un d'ells, aproximadament, ja que de no poder no ens caldria ni puntuar (més enllà de demà).

I es que a la més que contundent victòria de la setmana passada dels nois, que no van tenir pietat dels seus rivals i els van aplastar per un resultat d'onze a dos (una altra lliçó que s'enduen els alumnes del Jacobo que, a aquest ritme, esperem que aprenguin ràpid), cal sumar-hi la inesperada derrota dels nostres perseguidors que, sense saber encara les causes que van desencadenar el resultat de 8 a 3 en contra dels citats, han renunciat pràcticament a les escasses opcions que encara els hi restaven per a impedir-nos la consecució de la tercera lliga consecutiva.

Així doncs, la situació es resumeix en que ens trobem amb quatre punts de ventatge respecte el rival més proper, que només resten tres partits per concloure la present temporada, i que en resumides comptes s'hauria de produir una desgracia molt gran per tal que en Jordi no es pugui endur el que representaria la consecució per tercer cop de la màxima competició (sent la primera en que aquesta s'anomena Divisió d'Honor).

Doncs no sembla que sigui una mala manera de despedir-se del futbol sala, no? I es que ja que hi som, no hi ha manera millor d'anar-se'n que deixant el pavelló ben alt i les coses clares: la lliga en qüestió se'ns ha quedat petita. Ja és hora, doncs, de que nois més joves i amb empenta tinguin la seva oportunitat (cosa que ha quedat suficientment demostrada que no ocurrirà mentre nosaltres hi siguem).

I pel que fa a nosaltres, això no vol dir que siguem els millors del món i que podem jugar els partits com si fossin costellades, sinó que el que cal és buscar nous objectius (com ara el futbol 7) que ens puguin reportar de nou les ganes que hi possavem en cada partit, quan ara farà tres anys i mig que vàrem començar la nostra aventura en el futbol sala. Toca donar el salt i buscar noves metes, que de ben segur resultaran complicades en un començament, però que igualment segur si treballem plegats com fins la data, acabarem aconseguint a base d'esforç i sacrifici.

Però abans de tot això, cal rematar la lliga (que per molt bé que ho tinguem, fins que els punts no ho diguin, no serà nostra), així que no si val en confiar-se i pensar que tot resta fet, perquè d'aquesta manera encara ens relaxariem massa i ens enduriem algun ensurt inesperat. Les coses estan com estan, i som plenament concients de les nostres possibilitats, però val la pena que li fotem una última empenta aquest divendres, per tal de poder encarar els examens amb tranquilitat, sabent que els divendres tindrem oportunitat de descarregar l'adrenalina acumulada durant la setmana, però sense la pressió extra de pensar que els punts esdevenen imprescindibles per tal de no deixar passar l'oportunitat de que disposem tot tirant la temporada a la basura.

Així que el partit d'aquesta setmana contra "New Team", on si no hi ha cap canvi hi serem tots (i és més que possible que totes i tots els Llenyataires coincidim per primera vegada plegats - cal dir-li al Juan, perquè fagi lloc a la pizzex ;) ens hi hem de deixar la pell en el terreny de joc per procurar endur-nos els dos punts cap a casa, i deixar-nos d'històries fins que iniciem, el Setembre que ve, una nova aventura.

Pel que fa al partit anterior, la veritat és que no va tenir gaire història. Va resultar ser un partit molt fàcil, contrariament al que els nois pensaven, i aquest fet va portar a la diferència tant abultada que figura en el marcador. La necessitat de guanyar el partit que tenien els Llenyataires els va conduir a prendres el partit molt en serio; tant, que quan se'n van adonar que la diferència ja resultava insalvable pels rivals, ja era massa tard per reduir el ritme i no ficar cullerada a la ferida del rival.

El joc de convinació de tot l'equip (que no podien més que seguir-lo amb la mirada) sumat a la bona forma mostrada per Nacho i Calvito que, amb quatre gols el primer i amb dos i cinc assistències el segon van enregistrar un dels seus millors partits, va ser clarament superior a les poques possibilitats tècniques que el rival va demostrar. Si això li sumem que l'Àlex es va retrobar amb el gol després d'uns partits de sequia, el resultat s'entén obvi.

En aquest sentit, i sense ànims de voler ofendre ningú, el joc de l'equip rival em va donar peu a creure fermement que haurien de jugar a segona divisió. D'acord que resultats així ja n'hi ha hagut més d'un tant per part nostre com d'altres a diferents rivals, però la sort que normalment acompanya resultats amb tanta diferència, no va estar present en aquest cas. Clar que els Llenyataires estaven concentrats i anaven a per totes, però no totes les oportunitats que van fer van ésser convertides, tot el contrari que el rival, que de poc més de quatre oportunitats en va convertir dues.

Potser aquest percentatge en quan a gols per oportunitats és positiu per a ells, però un equip que només és capaç d'arribar quatre cops a porteria en quaranta minuts no es mereix estar a la categoria reina. La superioritat era tant clara que l'Albert no ho volia ni veure!! I això que sempre és ell el que ens fa seguir endavant sigui quin sigui el resultat. La veritat, una pena.